MACISTE
Projecció de la superproducció del cinema mut MACISTE ( 1915) i musicada en directe al piano per Josep Mª BALDOMÀ que presentarà per primera vegada la composició que ha creat per acompanyar aquest film italià on Segundo de Choón va participar en els trucatges.
Dissabte 19 de maig a les 19,00h
La casa Elizalde. Entrada gratuïta. C/Valencia 302
Sessió presentada pel crític de cinema Josep Mª López Llaví
Josep mª Baldomà és dels pocs pianistes que, partint d'una tècnica depurada en el jazz i les músiques improvisades, s'ha submergit completament en el pop. Probablement per això, ha cultivat un gust exquisit per les melodies traçades amb un pols ferm i clar. En poc temps, Baldomà s'ha convertit en un músic destacat de l'escena barcelonina, participant en projectes de la talla de Refree o Love of Lesbian. En el concert que sentirem, a més del piano - el seu principal instrument - utilitza l'acordió i sons processats per ordinador per tal d'acompanyar les peripècies del colós Maciste, interpretat per Bartolomeo Pagano.
MACISTE
Producció: Itala Films, Turín 1915
Directors: Luigi Romano Borgnetto i Vincezo Denizot
Guió: Agnes Fletcher Bain
Trucatge I fotografia: Segundo de Chomón
Interprets: Bartolomeo Pagano, Ada Marangoni, Arline Costello, Louise Farnsworth, Domenico Gambino, Clementina Gay, Leone Papa
Sinopsi
Un barri a les rodalies d' una gran ciutat és el teatre d' una persecució incessant i misteriosa de la qual n’és víctima una pobra noia. Els perseguidors estan en camí de paralitzar els seus moviments tallant totes les sortides, però amagada entre la multitud pot acollir-se a un cinema. El terror i el fred fan bategar el seu cor i l' obliguen a quedar-se encongida en un racó per por a ser descoberta d' un moment a l’altre, però poc a poc l' interès per l' espectacle l' anima i oblidant-ho tot segueix el curs de la pel·lícula amb atenció i alegria. La pel·lícula que es projecta és Cabiria. Els trets nobles d’en Maciste, l' heroi senzill i robust atreuen la jove. Ella també, com la feble Cabiria, és víctima de la sort adversa que la porta a viure una vida de sofriment i persecucions; a ella també li seria necessari tenir un protector fort i generós que l’ alliberés dels seus enemics. Alguns dies després l' actor que fa el paper de Maciste a Cabiria, rep les seves amistats als Estudis de l’ Itala Films i li lliuren un bitllet perfumat en el qual se li suplica la seva ajuda per a una noia a qui els seus enemics tenen declarada una guerra sense quarter plena de grans perills. L' aventura té originalitat i Maciste l' artista d' esperit inquiet i generós, no sabent resistir la temptació, marxa cap a la vila on és demanada la seva presència.
Allà hi troba la jove que li explica una dolorosa història de morts, persecucions i successos misteriosos. L' ànima de Maciste, el simpàtic defensor, va torbant-se i en el seu esperit comença a pensar que una tal sèrie de novel·les fantàstiques no són sinó el fruit d' un cervell feble, però que mai poden ser realitat. I jutjant més senzill no escoltar la jove, l' abandona a la seva destinació; però una sorpresa l' espera, doncs davant els seus ulls s’esdevé la prova que el contat per la noia és veritat. Maciste, penedit de no haver escoltat amb fe les seves narracions, pren les mesures necessàries per a remeiar el mal. La lluita amb els seus adversaris està plena d' emocions. Per a vèncer, el nostre heroi ha de valer-se de tots els recursos imaginables; de la tenacitat dels seus músculs d' acer, de mil astúcies per a no caure en les xarxes que urdeixen els seus enemics. La fi que persegueix Maciste és tan noble que no descansa fins que els seus esforços són coronats per l' èxit de veure a la jove salvada.
Àdhuc li queda a Maciste un altre escull que vèncer i és salvar la mare, víctima de l' oncle usurpador. Els agents d' aquest vénen a explicar-li el fracàs sofert en la seva lluita amb el paladí defensor. Immediatament i tot esperant noves lluites, la pobra mare és tancada en una casa de salut amb la complicitat d' un metge poc escrupolós. Maciste es troba per casualitat amb un dels seus enemics en un tren exprés i creient que ha de ser-li útil, decideix apoderar-se d' ell. Maciste ho aconsegueix malgrat que l' altre per a escapar-se es llança del tren a tota velocitat, però la paciència d’ esperit del nostre heroi, no és inferior a la solidesa dels seus músculs d' acer. L' home pretén dir la veritat i Maciste seguint les seves indicacions, va a la trobada del més emocionant perill. De moment tot sembla perdut, doncs Maciste l' home hercúli cau vençut, però és només un instant, ja que troba en els seus peus col·laboradors ben efectius que li fan guanyar la partida. Però en salvant la seva vida no aconsegueix el seu objectiu; Maciste no oblida que la seva companya de desgràcia no té altre desig que veure’s en els braços de la seva mare. Calia vèncer, la seva sensibilitat i el seu orgull així ho exigeixen. Per aconseguir-ho, abandona la pista iniciada, que no era la més convenient. Vigila atentament la casa de l' oncle, hi entra per mitjans que li suggereix la seva viva imaginació, fa les investigacions precises i en poc temps venç de tot i contra tots, retornant així la jove als braços de la seva mare i lliurant a la justícia uns criminals.”
Joan Gabriel Tharrats a “Los 500 films de Segundo de Chomón”.
Universidad de Zaragoza. 1988
La sèrie de Maciste
Cabiria va produir una gran popularitat per als seus personatges protagonistes. Un dels més beneficiats en va ser el colós Maciste, interpretat per Bartolomeo Pagano, un descarregador del moll de Gènova de 36 anys, analfabet i molt popular per la seva força entre els seus companys (pesava 104 quilos i en el dinamòmetre donava un coeficient de 290 quilos, o sigui, gairebé el triple del seu pes) i, a més, tenia una sorprenent semblança física amb el futur dictador Benito Mussolini. Un crític va definir les seves pel·lícules definint el seu principal ingredient, “un enfilall de cops de puny, puntades, mossegades i similars de part d’un senyor superdotat, en una trama aventurera més o menys interessant i emocionant”.
Cita de Cinema-Fono, Nàpols, 10 de novembre de 1920.
Reproduït per Agustín Sánchez Vidal (El cine de Segundo de Chomón. Caja de Ahorros de la Inmaculada, Zaragoza, 1992)
En algunes presentacions de Cabiria s' havia recorregut a ell, exhibint-lo a l' escenari embetumat com en la pel·lícula i vestit amb una cridanera disfressa (un club esportiu de Nova York, creient que es tractava d' un negre autèntic, va arribar a proposar-li un combat amb el púgil Johnson). Aviat va ser immensament popular, i a través seu – com no acostuma a ser rar en els règims feixistes- es va exaltar la força física tirant mà d' un populisme i patrioterisme xenòfob i primari, que va calar molt fort en el públic menys format, que reconeixia a Pagano com un dels seus. (…) La seva prefiguració en l' imaginari col·lectiu del públic italià havia tingut lloc a través d' un altre forçut que li serviria de Baptista, el gegant Ursus, personatge de la novel·la Quo Vadis? de Sienkiewicz encarnat a la pantalla el 1911 i el 1924 per Bruto Castellani, en les respectives versions escomeses per Guazzoni i per Gabriellino D’Annunzio i Georg Jacoby alhora. (…) El veritable, l' únic Maciste, va alternar amb les grans dives en quant a la esplendidesa dels contractes, arribant a percebre fins a 250.000 lires anuals. Com una mascota, va acompanyar al cinema italià en tota la seva evolució, sostenint en gran mesura per si mateix l’ economia de diverses productores. El gènere en el qual cal inscriure' l, l' atlètic-acrobàtic, era hereu directe de la pel·lícules policíaques i d' aventures i –al costat del còmic i el naturalista més cru– l' únic no contaminat pels miasmes decadentistes de D’ Annunzio. Era massa popular per a això. Per aquest motiu sobrevisqué a tota l' ensulsiada d' aquell món de russos blancs i comtesses falses que la Gran Guerra havia arrabassat sense misericòrdia (i que les avantguardes massacrarien a consciència).
Chomón, reclamat sempre per la seva competència tècnica, també va participar d' aquest corrent, al que aportaria algun dels seus millors moments. (…) I no és casualitat que als llistons de major qualitat hi arribessin aquelles pel·lícules en les quals va intervenir Chomón (…)
Agustín Sánchez Vidal (El cine de Segundo de Chomón. Caja de Ahorros de la Inmaculada, Zaragoza, 1992)
Distribuïda per Central Cinematogràfica (Bretón i Thos) es va estrenar a Madrid simultàniament i a la fi de 1915 en el Gran Teatre i el Cinema X, aguantant en el cartell divuit dies en cadascun dels dos locals. Es va escriure…: Doncs no es porta l’oli “Maciste” amb la seva gran figura!... La presentació de l' obra, és més, la idea de realitzar-la ja és un èxit, doncs acredita que el personatge el té per dret propi, i reconegut de tot el món per endavant. I, què és la pel·lícula “Maciste”?... Doncs la pel·lícula “Maciste” és una mica així com l' esperit noble i desinteressat que informa les accions dels homes que senten l' amor humà tal com s' ha de sentir i res més. És com voldríem que fossin les coses, esmenables, amb dignitat i desinterès; el fort en admirable contrast, acudint a protegir al feble; la raó vencent la irracionalitat, el cor que batega com el de l' home ha de bategar, i l' esperit miserable que es rendeix davant un home esforçat i de valor immens; el sacrifici pel semblant i la representació de la lluita de totes les ambicions amb totes les virtuts que duen a la victòria.
En argument en si és senzill, clar; l' execució l’engrandeix i Maciste, greu, home, sentimental, tenaç, fort i desinteressat ho dignifica i. Així han de fer-se les obres i així les veu el públic amb gust i dóna insensiblement els diners. Per a resumir heus aquí la meva opinió: l' obra és senzilla, fresca; el pensament, humà; l' execució, meravellosa; el personatge, ni pintat, repartint simpatia; la fotografia, esplèndida; l' acció, molt ajustada a la veritat; l' avenir de l' obra, rialler; per a la casa un triomf, per al representant, un motiu de satisfacció molt merescut; per al públic, una gran sessió, la poden veure fins als “trapenses” i les “oblatas”, els vells i els nens, sense destorb de cap sentiment i amb una segura estona de gaubança, i per a les empreses, diners de llei i abundant”.
Cita d’Arte y Cinematografía. Film-Omeno. Barcelona, 31 d’agost de 1915.
Reproduït per Joan Gabriel Tharrats a “Los 500 films de Segundo de Chomón”.
COMENTARI
Quan vaig arribar a la Casa Elizalde, la sala d´actes, encara romandrava tancada. En silenci, en el primer pis, es podia escoltar la música del piano, que més tard descobriria en mans del nostre mestre musical en Josep Mª Baldomà.
En Baldo, així se´m va presentar, era un tipus peculiar, portava un elegant barret negre a conjunt amb la seva indumentària també de color negre.
Tenia un somriure que enamorava, més tard, vaig poder comprobar que no només era el seu somriure, el que enamorava, sinó la manera com tocava el piano, l´acordió i els altres instruments que ara no sabria recordar.
El públic anava arribant de mica en mica, fins que ja érem una cinquantena. Hi havia avis, adults, joves i fins i tot una nena d´uns 4 o 5 anys que anava fent comentaris mentre veia les imatges de cinema mut.
Primer, el nostre presi, en Julio, feia la introducció al tema, seguidament en Josep Mª López LLaví explicava qui era Maciste i el que anàvem a veure.
Mentre veia les imatges mudes del cinema, intentant entendre les històries que explicava, em deixava seduir per la música que sentia.. Només per això ja valia la pena haver presenciat aquell espectacle.
Finalment vàrem petar la xerradeta tot prenent-nos una copa de cava.
Entre rialles i somriures s´acabava una experiència realment deliciosa, tot esperant que es torni a repetir ben aviat.
becquiana.
